Recortes en la Universitat de les Illes Balears: la necesidad de una nueva lucha

La comunidad universitaria balear tiene fama, entre sus mismos estudiantes, de tender poco a la movilización. El caldo de cultivo para cambiar esta realidad está servido. Las movilizaciones desde la lucha estudiantil contra el Plan de Bolonia han sido limitadas. Esto ha sido así a pesar de los recortes de presupuesto que viene sufriendo la comunidad universitaria, empezando por el recorte de los salarios de funcionarios aplicado en junio de 2010. Desde entonces, los ataques a la universidad no cesan. El Govern balear del PSOE, presidido por el señor Antich, acumula ya dos años consecutivos de recortes en el presupuesto de la universidad: un 4,4% en 2010 y un 7,5% en 2011. Antich, ante las solicitudes de ampliación de la financiación responde invitando a la comunidad universitaria a “apostar por la imaginación en estos tiempos difíciles”.

Los recortes y sus consecuencias no pueden verse de forma aislada y en este caso no pueden desvincularse del proyecto de Espacio Europeo de Educación Superior (EEES) propuesto en el Plan de Bolonia. Uno de los objetivos del plan es el de reducir el número de alumnos por aula, objetivo que visto de manera aislada puede presentarse como una ventaja. Sin embargo, ante los recortes en la financiación se han tenido que implantar numerus clausus en siete nuevos estudios el último año, además de recortar el número ya limitado de plazas en otros estudios. Cada vez resultará más difícil a los estudiantes baleares acceder a la universidad de su comunidad. Aún a pesar de estas medidas en algunas carreras, como Trabajo Social, existen clases con más de 100 alumnos, con un único profesor y sin infraestructura suficiente para todos ellos.

Este último es uno de los problemas que se suma a los mencionados anteriormente: la falta de espacio en las infraestructuras de la UIB. Existen planes para construir nuevos edificios pero que no se pueden acometer por la falta de presupuesto. Por otro lado, muchos estudiantes hacen uso de un edificio prefabricado que se construyó para ser usado de forma temporal pero que lleva en pie más de 10 años y que sufre problemas de estructura y está naturalmente obsoleto.

En el mes de abril, los estudiantes del grado de Trabajo Social de la UIB han comenzado a movilizarse ante la indignación por la falta de profesores, por el aumento del precio de los créditos y, en definitiva, por la mala gestión de sus estudios. Han organizado movilizaciones para trasladar tanto al rectorado como al resto de la comunidad universitaria su situación; el mensaje se ha hecho llegar a la rectora Montserrat Casas el pasado 18 de abril con manifestaciones en el acto de toma de posesión de su nuevo equipo de gobierno. El papel de los estudiantes aquí debe ser claro: apoyo a esta movilización y hacer el movimiento extensivo al resto de estudios. Los recortes en un derecho fundamental como lo es la educación los sufrimos todos en todas las carreras, ya que perdemos en cantidad -número de plazas- y al mismo tiempo, en calidad, al ir mermando los contenidos del conocimiento y el espíritu crítico. Esta perdida se genera a raíz de la falta de financiación pública que lleva a la universidad a buscar financiación en iniciativas empresariales privadas que participan, entre otras fases, en la creación de los planes de estudio con lo que el eje central de la educación universitaria deja de ser la persona y el desarrollo de su espíritu crítico, pasando a ser el capital privado y la satisfacción de sus intereses puntuales, formando a las personas según las necesidades del mercado. Como se deja ver ya, es el inicio del proceso de privatizaciones de otro pilar básico de los derechos sociales.

Esta nueva lucha acaba de empezar y necesita el apoyo de todos los estudiantes y el impulso de las distintas organizaciones anticapitalistas y movimientos sociales para dotarla de transversalidad, haciendo ver a los colectivos universitarios la necesidad de luchar juntos.

La crisi a Europa avui: Hi ha una alternativa al rescat?

La crisi econòmica generada pel sistema capitalista està portant els governs dels estats de la Unió Europea a prendre decisions polítiques que impliquen importants retallades de drets. A l'Estat espanyol ho estem patint principalment a través de la reforma laboral i de les pensions, a les quals s’hi estan sumant fortes retallades al sector públic, a més d’aquelles que encara estan per venir. Els governs d'esquerra i dreta han hagut de vendre les seves reformes com a polítiques necessàries d'austeritat, que són en tot cas un esforç a realitzar per part de la classe treballadora. 

Per obrir les Jornades Idees per Canviar el Món, organitzades per En lluita, vam comptar amb les ponències del Joan Junyent, membre del seminari d'economia crítica Taifa; Panos Garganas, activista grec i editor del diari setmanal anticapitalista Solidaritat dels Treballadors; i Joel Sans, historiador i militant d’En lluita. Tots tres van qüestionar les implicacions dels anomenats “plans de rescat” i si hi ha alternatives a aquestes polítiques de retallades estructurals. 

Sobre Grècia, primer país que va assumir el pla de rescat de la Unió, Panos Garganas va expressar la seva perspectiva clara. L'aplicació del pla de rescat que pretenia evitar contagis a altres economies europees va fracassar. Després de Grècia van caure Irlanda i Portugal, i no es descarta que ho faci també l'Estat espanyol. La recessió després de l'aplicació del pla s'ha accentuat fins a arribar a un 6% en els últims mesos del 2010, tot i el pla. A més, l'atur segueix en augment fins a arribar al milió de persones sense feina, xifra notable si considerem la població grega de 10 milions de persones. La crisi fiscal del deute sobirà grec també ha empitjorat, assumint ara el pagament d'interessos del doble que abans del pla; un deute que apunta a la fallida de l'economia. 

 "Tinguem un Caire a Atenes" 

A Atenes i moltes altres ciutats gregues, explicà Garganas, els treballadors no perden els ànims després de 10 vagues generals en els últims 15 mesos. L'última, el 23 de febrer, va mostrar un gran "avanç polític i una gran força". Tota aquesta situació ha posat en evidència, més que mai, la naturalesa del sistema i està obrint el camí polític a les propostes anticapitalistes, com l’encapçalada per ANTARSYA (‘revolta’, en grec). 

Les propostes d’ANTARSYA, com a alternativa a les retallades, passen per la nacionalització dels bancs i que el seu control passi a mans dels treballadors i, entre altres coses, que es deixi de pagar el deute als bancs. El deute grec, pel qual estaria pagant la classe treballadora per mitjà de les retallades, ascendiria als mil milions d'euros. 

Aquestes propostes coincideixen amb la decisió presa en referèndum pel poble islandès el darrer cap de setmana de no pagar pels errors i les males decisions preses pels banquers. 

Joan Junyent, per la seva part, ho té clar: els mal anomenats “plans de rescat” consisteixen en conjunts de mesures i reformes estructurals que permetin als capitalistes seguir obtenint beneficis malgrat les seves males inversions i decisions, a través de retallades de drets socials i essencials de la classe treballadora. Quan s'aplica un pla de rescat, afirma, el que això suposa en realitat és fer pagar a la classe treballadora, en aquest cas als bancs francesos i alemanys, per les males decisions preses pels dirigents. 

Pel Joel Sans, historiador i militant d’En lluita, és important tenir present allò que advertia Marx: les crisis són inherents al propi sistema. Al llarg de la història, adverteix, el poder i els recursos del planeta no havien estat mai en mans d'un grup tan reduït de persones. Tot això continua portant-nos a més guerres i que s'accentuï la crisi ecològica del nostre planeta. En aquest punt, tornar a la situació del 2007, prèvia a la crisi econòmica actual, no és sortir de la crisi, sinó tornar a la problemàtica social intensa que ja vivíem en el moment. Aquesta, per tant, no és una alternativa. 

Les solucions passen, en qualsevol cas, per una democratització real de l'economia. Si és la societat la que genera la riquesa, ha de ser aquesta la que decideixi com gestionar-la. Sans i Garganas coincideixen en la necessitat que els treballadors, els estudiants i els moviments socials en general s'organitzin i estiguin preparats per avançar en el sentit d'aquests canvis profunds en contra de les injustícies socials.

Al llarg del debat, els participants van insistir en la necessitat de crear cohesió a l'esquerra, fent èmfasi en allò que ens uneix i evitant el sectarisme per conjugar forces en la lluita per la justícia social. En aquest mateix sentit, es va proposar alimentar les xarxes i els moviments socials de la classe treballadora com a forma d'aconseguir resiliència social –aquella capacitat de la societat d’adaptar-se adequadament i positiva a les noves situacions i dificultats, proposant de forma natural formes d'avançar. Entre les propostes més properes a la nostra acció diària es va considerar la necessitat de ser coherents invertint, per exemple, en cooperatives, evitant alimentar els bancs especuladors i que sostenen les desigualtats. En ser aquestes desigualtats producte de l'acció mateixa i inseparable del sistema, és necessari, es va proposar, respondre sempre des de diferents fronts: a nivell ecològic, des d'una perspectiva feminista, animalista i procuradora de la igualtat social i, una vegada més, vinculant l'acció de partits de l'esquerra anticapitalista, sindicats, moviments estudiantils, associacions d'immigrants, de veïns i la resta de moviments socials.

Crònica de les Jornades ‘Idees per canviar el món’ 2011 a http://www.enlluita.org/site/?q=node/3517